Temple romànic construït a cavall dels segles XII i XIII i declarat Monument Històric i Artístic en 1951.
Edifici amb planta de creu llatina i absis semicircular, amb volta de canó apuntat a la nau i al presbiteri i voltes de creueria reforçades en els braços del transsepte. Combina l'arquitectura i decoració cistercenca amb l'iconografia del corrent llenguadocià i trets de l’art clàssic i bizantinitzant. En destaca la portalada, de gran riquesa escultòrica, la seva espectacular rosassa, els capitells de la conca absidal i les mènsules de cornisa.
 |
| Església romànica de Sant Ramon, al Pla de Santa Maria (Alt Camp) |
L’existència de l’església ja consta el 1178 al cartulari conegut com el Llibre Blanc de Santes Creus i a la butlla de Celestí III, de 1194, esmentada com Ecclesiam beatae Mariae de Plano, la qual revela alhora la primitiva advocació, substituïda des del 1859 per la de sant Ramon de Penyafort. El 1254, el Pla passà al domini de la Mitra tarragonina. A partir del 29 de gener de 1357, en temps del prelat Pere de Clarasquí, fins al 1768, l’ardiaca de Sant Llorenç hi posseí casa, adossada als peus del temple, que fou reaprofitada més tard com a convent femení.
L’edifici sobresurt per la simplicitat i puresa de línies, amb un gran equilibri compositiu entre l’estructura constructiva i l’escultura. Combina solucions arquitectòniques i decoratives cistercenques amb temes iconogràfics del corrent llenguadocià i alguns trets de l’art clàssic i bizantinitzants, pertanyents al que hom ha batejat com a Estil 1200.
La porta principal, està formada per vuit columnes en degradació per banda i pilastres bordonades o antes. Hem de destacar, abans que res, la portalada, emparentada amb l’escola de Lleida i els tallers tarragonins, dominats pel gust classicitzant, a més d’un innegable bizantinisme. El timpà només conté dues franges esculpides: al perfil corb, simulant una arquivolta plana i a la base, creant una pseudollinda de notable interès iconogràfic. S'hi associen: tres passatges de la Glorificació; sant Pere, vestit de bisbe, amb dues claus i un llibre; el centre és ocupat per la Maiestas Mariae; sant Josep, al qual acompanyen els Reis orientats per l’estrella.
La rosassa és una rèplica quasi exacta, de menor tamany, de la de Santes Creus.
Les prop de cent cinquanta mènsules de cornisa ofereixen una nodrida varietat tipològica: caps masculins i femenins, fantàstics o animals; personatges de mig cos o sencers; vegetals; senzills motius geomètrics i algun objecte aïllat.
Pel que fa als suports de l’església, els més importants són els propers a la conca absidal: lleons afrontats, un porc amb el morro dins una escudella, aus de colls enllaçats, una tortuga, un drac serpentiforme, esfinxs i diverses escenes religioses: sèries de sants emmarcats per cercles que agafen personatges diminuts o entre vegetals; tres figures dempeus assimilables a Pere i Pau davant Neró, com veiem també a Mosaic, Ripoll o al Frontal de Sant Pere de Bof; un sacerdot elevant els palmells davant l’altar, en presència d’un monjo, i, finalment, tres episodis de la mort del Baptista. La narració s’inicia amb el botxí decapitant-lo quan emergeix d’una torre, sota la morada, a la qual acudeix la jove ballarina que presenta la testa sobre una safata. La tercera cara de la pilastra mostra Salomé, després de la dansa, acaronada per Herodes, en una evident inversió temporal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada